Petita paròdia

L’univers és un gran espai format per matèria. Uns diuen que no hi més vida que la terrestre, altres diuen que sí, encara que només sigui per probabilitat. Gairebé res és del tot cert en l’univers. Realment, no ens podem fer una idea de com és. Tot i que hi ha hipòtesis més o menys demostrades, no podem estar segurs de la seva grandària, la seva forma, les textures,etc. Ara bé, hi ha coses que sí que sabem del cert. Sabem que, almenys una part de l’univers, és formada per matèria. Una matèria que serveix com a medi de transport d’algunes ones. Unes ones que poden ser, entre moltes altres, sonores. Ones sonores, portadores de sons. Uns sons que, combinats amb certa elegància, alteren i estimulen els sentits, els éssers sensibles. Els humans, els éssers sensibles dotats de raó, d’intel·ligència, són els únics capaços d’entendre-les, aquestes combinacions de sons, i, a partir d’ells, crear altres combinacions, crear música.

La música, un concepte abstracte, des del punt de vista físic, una simple combinació de sons consonants que estimula els nostres sentits, la nostra part més animal. Realment, és una idea plausible però, quan la gaudeixes, en aquell moment, no et pots limitar a acceptar que és una qüestió de sentits. És un repte a la raó, una transmissió d’idees sensibles, però també intel·ligible, que accepta comprensió i que la busca. “La música, com totes les arts, és l’expressió dels pensaments més profunds de la manera més senzilla”(Albert Einstein).

L’ésser humà, des del principi dels temps, ha estat inexplicablement atret per la música. Aquesta ha anat evolucionant al llarg de la història. Quan semblava que s’havia arribat a la perfecció harmònica i formal, els compositors, sempre per endavant, van començar a distorsionar aquella música per a crear-ne una de més complexa, fins arribar al segle XXI. Durant aquest temps, la percepció humana de la música ha evolucionat de la següent manera: des de la gènesi de la humanitat, sempre s’havia buscat una música que alterés els sentits i, a partir d’aquest fet, l’oient la pogués entendre basant-se en les sensacions que li provocava. Això, però, va canviar radicalment un cop assolida l’anomenada perfecció formal i harmònica i, des de llavors, s’ha buscat crear una música que, un cop entesa, provoqui unes sensacions a l’oient.

Paral·lelament a l’evolució musical, hi ha hagut una evolució científica i tecnològica, un intent de comprendre les causes i raons de tot el que ens envolta, d’avançar-nos a les realitats per tal d’aconseguir o evitar conseqüències en un futur pròxim o llunyà. Una ciència encarregada d’estudiar fenòmens que es produeixen en la naturalesa i les seves propietats, emprant el llenguatge matemàtic per tal de poder quantificar-los. La física, una manera d’explicar raonadament i de donar valors a conceptes tan abstractes com la música, fixant-se en què la produeix.

Indubtablement, la física ha estat íntimament relacionada amb la música al llarg de la història. La necessitat de posar ordre i donar una explicació rigorosa a la manera com afecten els sons al nostre cervell, o com passa el so de la caixa de ressonància d’un violí a les nostres orelles, són, segurament, algunes de les raons que han portat als científics al seu estudi. Cal tenir present, la estreta relació d’alguns científics amb la música, com la d’Albert Einstein, gran referent en el món de la física, que era un apassionat de la música i un gran violinista.

Els humans sempre s’han servit de mitjans per arribar a les seves finalitats. De vegades la música o els sons són el mitjà per arribar a un fi, però d’altres, en canvi, és un fi en si mateixa. Els mitjans que ens permeten arribar a fer música són els instruments musicals. Utensilis capaços de crear sons amb algunes característiques comunes als sons de tots els altres instruments, i amb les altres que els diferencien i que actuen com a elements identificadors, com podria ser el timbre. El perfeccionament dels instruments també ha format part de l’evolució musical i, possiblement, és una de les cares de la música amb més recorregut per a fer. Dins aquesta evolució, hi va haver una etapa extraordinàriament fructífera en la consolidació i creació d’instruments, sobretot els fets amb fusta, i aquesta va ser la compresa entre els segles XVI i XVII. Un dels productes més genials d’aquesta lluminosa etapa va esser el violí.

El violí és un instrument de corda fregada amb quatre cordes afinades per quintes. Des del moment en que es va crear va ser un referent i un dels instruments més utilitzats, fins al punt de convertir-se en una de les icones principals de la música. El seu timbre brillant en els aguts i apagat en els greus l’ha convertit en un instrument molt versàtil capaç d’adquirir molt protagonisme en les obres, o de quedar-se en un segon pla, ja sigui acompanyant el solista o formant part d’una formació extensa, com per exemple una orquestra.

Resumint, la música és una combinació elegant de sons presents en l’univers que ha marcat profundament l’evolució dels diferents pobles, i per la qual s’han interessat molt els científics. Els instruments, mitjà per arribar a la música, també han evolucionat amb el temps. Un dels instruments més coneguts és el violí, caracteritzat per la seva versatilitat i la seva elegància.

En aquest treball intentaré fer un anàlisi del violí, des d’un punt de vista físic. També procuraré exposar les idees de manera entenedora i senzilla, però sense perdre rigor i precisió. A part del que es podria considerar anàlisi físic, afegiré els fonaments necessaris per a poder expressar-me amb llibertat a l’hora de realitzar la part central del treball. El motiu principal que m’ha portat a escollir aquest tema de treball és la següent: estudiar, des d’un punt de vista que m’apassiona, un sistema material que m’interessa profundament.

[Introducció. La física en el violí]